Ja era hora. Per fi hem passat el cicle electoral, és el moment d’aprofitar la serenitat que ens donen tots aquestos anys sense eleccions que tenim al davant per reflexionar sobre certes actituts i maneres de fer. És del tot evident que la nostra gent està contenta, a pesar d’haver entrat pels pèls i ser els últims en la graella classificatòria, tant els de tota la vida com els nous votants sentim que hem fet alguna cosa important enviant un diputat nacionalista valencià a Madrid. Hi ha una borsa de votants cada volta major que entén que deixar el PSOE al govern només era una forma d’allargar l’agonia del sistema i que pot ser serà millor la situació actual a la de fa quatre anys en que el que el PSPV brindava amb cava tot celebrant la derrota que acabaven de tindre en terres valencianes. Ara ja no van tant de xulos i se’ls veu baixar la cara, entre d’altres coses perquè comencen a olorar-se que l’alternativa al PP no han de ser forçosament ells.
Però la intenció del present article no és celebrar el resultat ni tant sols criticar el PPSOE. M’agradaria parlar de Compromís i per analitzar on estem vos propose que ens remuntem un any enrrere. Els quatre diputats de Compromís a les Corts ixen per la premsa i diuen que han tancat un pacte per tal de presentar-se junts a les eleccions autonòmiques. En els mesos posteriors i després d’algunes resistències a dins dels diferents partits , es tanca la proposta de coalició i el llocs d’eixida, que curiosament serien per als diputats que havien proposat el pacte. La jugada eixia bé i el resultat és el que tots sabeu. La faena ben feta al parlament, l’enfrontament directe amb el PP i el fet de saber marcar distàncies amb els nàufrags del PSOE varen seduir molta gent entre ells aquest que us parla. Estem nets, som com tu, per la felcitat de tots els dies, lemes que arriben a la gent amb la complicitat de milers d’internautes que de foma militant lluitem a la xarxa contra el feixisme i contra el desànim. La pregunta és, hi ha prou amb dir que estem nets? Quines garanties tenim que la confiança que ens donen Mònica, Enric, Mireia i companyia no esdevindrà en un futur desencís i frustració com la que experimenten actualment tants votants del PSOE? Qui s’atreveix a hores d’ara a posar la mà al foc per un polític?
CONTINUA
Des de fa un any han canviat moltes coses, la credibilitat del sistema ha caigut i la incredulitat cap a polítics, banquers i intitucions vàries ha crescut inimaginàblement. Des del votant del PP fins a l’anarquista que no es perd una concentració del 15-M, la frase de “tots són iguals” és repetida una i altra volta com un dogma de fe. Què fem doncs? Què els diguem als milers de ciutadans que donen suport moral a la nostra acció d’oposició però pensen que quan arribem a tocar poder de veritat serem com la resta? Algú pot ser diria que no hi ha solució que s’ha de tindre fe en els nostres com fan la resta de partits amb els seus i avant. Però clar, nosaltres no som el mal menor com el PSOE i per sort els nostres votants potencials són higiènicament critics amb els partits i amb la realitat que els envolta, a la mínima jugada fosca ens abandonaran com a un gos enmig de l’autopista. Des d’aquesta perspectiva a la Marina Alta tenim una anàlisi pendent dels resultats i la seua relació amb els pactes municipals que s’han fet.
És evident que no podem esperar que els nostres candidats i representants públics siguen perfectes però sí que podem aspirar a controlar-los. Allò que porten tots els partits al programa electoral, però que a ningú sembla que li interesse dersenvolupar, aquelles dues paraules tant boniques de “Participació Ciutadana”. Mireu, a Pego després de les darreres eleccions muncipals la gent del Bloc vàrem fer una assemblea oberta per preguntar els nostres votants, si amb els resultats a a la mà calia entrar al govern o no. La resposta de més del 90% de la gent que va omplir de gom a gom la sala d’actes va ser que el Bloc havia d’eixir del govern on estava des de feia vuit anys, però havia de donar suport a la investidura del candidat dels Independents i del PSOE perquè el PP no governara. Potser és una decisió encertada o potser és una ficada de pota antològica, en tot cas és una decissió de la qual tots ens hem fet correponsables i si algun dia s’ha de canviar, la decisió l’haurem de prendre entre tots i totes.
Mònica Oltra ens parlava l’altre dia d’enfortir Compromís i de donar un lloc digne a tota la gent que hem col·laborat activament en les campanyes però que no tenim carnet de cap dels partits de la coalició. Em sembla del tot correcte, és un pas endavant que s’hauria d’haver fet després de l’estiu però que la convocatòria anticipada d’eleccions va deixar de costat. Ara bé crec que l’errarem si volem que Compromís passe de coalició de partits a ser un partit més. Ser esquerra moderna hauria de voler dir alguna cosa més que tindre bons dissenyadors gràfics i una força envejable per tots a la xarxa, cal anar més enllà, cal obrir de veritat Compromís, ser un exemple no només d’honestedad sinó sobretot de participació ciutadana.
M’agradaria molt poder decidir en unes primàries obertes qui serà el candidat de Compromís a la presidència de la Generalitat i a l’alcaldia del meu poble, m’agradaria que les grans decisions com les coalicions electorals i els pactes de govern es prengueren després d’un obligat debat que incloga amples capes de la ciutadania. Si som capaços d’arribar a milers perquè difonguen el missatge a la xarxa sense preguntar-los si tenen carnet del partit, també hem de ser capaços d’involucrar-los en la presa de decisions, no tenim excusa. És l’esperit de la nova era, els aparells de partit i les avantguardes potser van fer la seua funció en temps passats però és evident que ara polítics ho som tots i cal desfer-se de rèmores innecessàries. Baixem al carrer, convoquem assemblees obertes, comencem a implantar pressupostos participatius als municipis on tinguem certa força, obliguem els nostres càrrecs públics a donar compte periòdicament de la seua faena, demostrem que nosaltres no serem iguals que ells quan estiguem al govern perquè des de l’oposició ja hem sabut fiscalitzar les accions dels nostres representants. Amb això no estic demanant que els partits es facen l’harakiri, però si comparem l’afiliació dels partits de Compromís amb l’afiliació del PP valencià queda clar que n’estem a anys llum. A nivell de vot però, estem molt més aprop, això ens demostra que ells a la seua manera són més pròxims al seu votant que nosaltres al nostre, i que necessitem ser-ne molts més per a ser una alternativa.
Hem aprés dia a dia que amb el contacte directe amb la gent podíem trencar barreres de silenci edificades sobre segles de naufragi col·letiu. Hem aconseguit pujar la cara i mirar-nos als ulls, queda el més difícil, construir i avançar. Ara mateix, quedar-nos estàtics administrant les poques parcel·letes de poder que tenim seria el camí més curt cap al desastre. No podem errar-la, no podem permetre’ns trenta anys més de trevessia pel desert.