No té gràcia, gens ni mica de gràcia, que visquem en un món en què, per primera vegada en molts anys, la generació dels nostres fills i de les nostres filles estiga condemnada a viure pitjor que la nostra. No té ni una miqueta de gràcia que se celebre la consecució d’un pacte que baixarà les pensions entre un 15% i un 20%, i no té ni la més mínima gràcia que ho hagen de patir les persones més joves i les dones principalment.
En un món dominat pel fracàs escolar, per la poca importància que els nostres governs i la societat en general donen a l’educació, ara castiguem els joves que es dediquen a estudiar en contra de la tendència marcada en les seues generacions de playstation i gran hermano. Agraint-los aquest esforç, quan superen els estudis, i després els màsters (després de Bolonya, ja no cal ni eixir al carrer sense un màster), els donarem la benvinguda al mercat laboral. Si han tingut molta sort i són llestos, tindran al voltant de 25-26 anys, quan estiguen en condicions de buscar-se una faena. Fem un compte molt senzill: per poder cobrar una pensió de jubilació del 100%, segons la normativa que s’aprovarà pròximament, caldrà tenir 37 anys cotitzats i, per poder jubilar-se amb 65 anys, caldrà tenir 38 anys i mig de cotització. Per tant, una d’aquestes persones que s’ha passat mitja joventut davant dels llibres per fer-se un lloc en el món laboral, disposa de sis mesos de temps, una vegada ha acabat d’estudiar, per trobar una faena, i no pot deixar de cotitzar mai, per cap motiu, si vol jubilar-se amb una pensió digna i a una edat de 65 anys. I, ja sabem que no és molt fàcil trobar una faena en sis mesos i encara menys mantenir-la per sempre. No té gens de gràcia que premiem l’esforç d’aquesta manera.
I els joves que decideixen no cursar estudis superiors tampoc ho tenen molt millor. Entren al mercat laboral a una edat més curta, però el treball precari, la temporalitat, els contractes porqueria i la taxa d’atur actual fan que siga realment difícil acabar la seua vida laboral amb uns anys de cotització per tal de poder optar a una pensió digna en una edat digna.
Tampoc no té gens de gràcia un altre aspecte del tema. Les mesures dictades pels diferents governs per conciliar la vida familiar i laboral no s’han centrat a augmentar la coparticipació i la col·laboració entre els membres de la família i a posar a l’abast de la gent una xarxa pública de serveis socials i d’escoletes infantils; contràriament, s’han centrat en mesures destinades a traure la dona del mercat laboral perquè puga atendre les necessitats de la seua família (contractació parcial, excedències, reduccions de jornada). Ara diem a les dones que han de tenir una vida laboral molt més llarga per poder accedir a una pensió de jubilació, o per a tenir-la al 100% o per a jubilar-se als 65 anys. Les diferències salarials ja són grans entre homes i dones. Ara les diferències de les pensions també s’accentuaran. Definitivament, no té gràcia.
A aquestes dones que tenen en el seu poder la majoria de les titulacions acadèmiques (el percentatge de titulades universitàries al País Valencià és del 60% del total), amb la inversió que això suposa, que són el nostre primer capital intel·lectual, les “premiem” de la manera següent: de primer, els posen entrebancs per a contractar-les; després, els facilitem l’eixida temporal del mercat de treball, i, per últim, els exigim una vida laboral molt llarga per poder tenir una pensió digna en una edat digna. Ni un gram de gràcia.
I les persones que es troben a l’atur? Encara que no siguen tan joves, els que han estat a l’atur en temporades llargues de la seua vida laboral també trobaran més dificultats per a poder accedir a una pensió en condicions, i això en els nostres dies és d’allò més normal.
No té gràcia que amb l’excusa de la crisi es redacten tota mena de reformes que només ataquen frontalment les rendes mitjanes i baixes. Les persones responsables d’aquesta situació es troben al costat del capitalisme salvatge, però són els altres els que han de pagar els desperfectes. Després d’aquesta crisi, les diferències entre rics i pobres seran més grans, i tal vegada la classe mitjana, que és la que sustenta la democràcia, haurà desaparegut o estarà ferida de mort.
I el que menys gràcia té és que tothom està disconforme però ningú se’n queixa, excepte algunes organitzacions socials, alguns sindicats no majoritaris, i alguns partits com el Bloc. Sembla que tothom trobe que aquests fets són inexorables, que no els podem impedir, que cal patir-los perquè toca. L’única cosa que volen és que no ens en vinguen de pitjors encara. I, si continuem d’aquesta manera, ens en vindran de tots colors. Sense gens de gràcia.
A l’única cosa que trobe la gràcia és al fet que tot això ho ha fet un govern d’un partit que en el seu nom té la paraula “obrero” i que l’altre, que es diu “popular”, ha saltat d’alegria en veure la faena que tenia avançada. Això sí que té gràcia, encara que siga maleïda la gràcia.
Conxa del Ruste Aguilar
Secretària Local del Bloc de Pego, l’Atzúvia i les Valls.