Bon dia a tots i totes, pegolins i pegolines, valencians i valencianes. És fantàstic poder compartir un any més el 9 d’octubre amb vosaltres a pesar de tot: l’oratge, este pont tan larg… Es nota que per a tots vosaltres hui és un dia especial.
Hui és el 9 d’octubre, un dia celebrat any rere anys des de fa 777 anys, quan un rei anomenat Jaume I va prendre la ciutat de València i fundà l’antic Regne. Eixos fet serien insignificants, una fita més en la convulsa història medieval, però eixe dia va marcar un present. El 9 d’octubre de 1238 es va plantar la llavor d’un país, d’un poble. El que estem fent ací hui tots n’és la prova.
Tranquils, no vaig a començar amb el discurs cutre d’aquells que parlen del Poble com alguna cosa etèria, preexistent a les persones que el conformen, perquè no tenen res millor que aportar.
Quan recordem el 9 d’octubre de 1238 no estem oferint glòries a un rei que, possiblement, no era millor que els Borbons que les valencianes i valencians sofriríem més tard i sofrim hui en dia. Estem parlant de la construcció d’una consciència de ser alguna cosa més que persones individuals que es barallen per sobreviure, caminant rectes cap a l’autodestrucció. Ser conscients de ser un poble és viure una vida plena al costat dels nostres veïns, amics, familiars i compatriotes.
Un poble unit, un poble conscient, és una família. En una família la solidaritat, el respecte de la diferència, l’estima… no és una exigència, ni un dret, ni un deure: és una voluntat lliure de conviure en igualtat. Quan al nostre germà li van les coses malament, ens deixem la pell perquè creguem que la vida no ha sigut justa amb ell.
Quan la xicoteta comerciant és una patriota, és deixa la pell per reflotar el seu negoci familiar de tota la vida, perquè sap que la seua terra es alguna cosa digna per la que lluitar.
Quan una família pegolina veia com anava a perdre la custòdia dels seus nebots, que han estat criant des dels seus primers mesos de vida, el poble de Pego es va mobilitzar i va evitar que es produïra una clara injustícia.
Quan un valencià s’ha punxar en un esbarzer, ha sentit el flaire del romer o ha tastat un rovelló, sent bollir la pell quan crema l’escorça d’un pi en un incendi.
Quan un cambrer a Londres estima el seu poble, somia cada nit en aporta el seu talent a la terra que l’ha vist néixer o l’ha acollit en algun moment de la seua vida.
Quan una valenciana està orgullosa de la seua història i les seus tradicions, no hi ha millor ambaixadora a l’estranger de la nostra terra. Posar tot això en valor, és saber vendre allò que sabem fer millor que ningú.
Ser un poble unit i orgullós és ser una societat més igualitària, més pròspera i més feliç. Per tot això, ens hem reunit en el passat, ens reunim hui i cada any es reunirem més gent, perquè allò que podem aportar-nos els uns als altres és infinitament superior a que aconseguirem com a individus. Un poble conscient de sí mateix és més que la suma de 5 milions d’habitants. El futur el construirem junts o no hi haurà un futur millor que el present que vivim ara.
Visca Pego! Visca el País Valencià!